Espai comunitat Fundació Espai comunitat Fundació

SORTIR DE L'ARMARI

SORTIR DE L'ARMARI

Dia Internacional de la Salut Mental

Cristina Fernández – Directora Técnica FPDM

 Lina Salort – AFASMe - AFEM

Fa temps que les persones que pateixen trastorn mental senten parlar de la lluita contra l’estigma. Veuen caure els murs dels antics anomenats manicomis i com els tractaments es van humanitzant amb la ruptura de la dictadura biologista i mèdica, i la incorporació de perfils professionals de l’àmbit social, que defensen el model bio-psico-social.

No obstant, no se sap si per mor dels mitjans de comunicació, per mor de la industria cinematogràfica o per mor dels serveis professionals, les persones amb un diagnòstic de salut mental greu segueixen sent estigmatitzades, i elles i les seves famílies viuen aïllades amb un grau de patiment humanament insofrible i desesperat.

L’estigma s’alimenta de falses creences, de mites que no corresponen a la realitat objectiva i que, malauradament no són sotmeses al pensament crític ni contrastades amb dades empíriques, res sorprenent tenint en compte com s’està qüestionant el coneixement científic per part de determinats sectors socials.

Volem, per tant, alçar la veu, per poder donar cabuda a la societat a un col·lectiu de persones que augmenta de manera significativa, segons els informes de l’OMS, i que arribarà a afectar 1 de cada quatre persones al món.

A les persones amb malaltia mental se les culpabilitza de la seva condició i aquesta és una de les principals dificultats a l’hora de lluitar contra l’estigma. Ningú no tria tenir un trastorn mental. I els trastorns mentals es desenvolupen habitualment a partir de un conjunt de factors da caire genètic, socials, experiències vitals o a conseqüència de problemes orgànics associats, mai per una única causa.

El silenciament del suïcidi i l’atribució d’aquest a actituds covards o a la voluntat de no afrontar els problemes quotidians de la vida, és altra de les creences que no ajuden a trencar l’estigma. Ningú no vol morir, està clarament documentat que les persones que es suïciden volen deixar de patir, no deixar de viure. Parlar del suïcidi i donar visibilitat el problema, és bàsic per tal de poder abordar-lo de manera col·lectiva.

I el gran mal, associar el trastorn mental a comportaments violents o imprevisibles. Les persones amb malaltia mental no tenen més probabilitat de ser més violentes que la resta de la població general, només entre el 3% i un 5% dels actes violents que es produeixen al món es poden atribuir a una malaltia mental greu. El fet que un acte violent ens resulti difícil de comprendre no justifica pensar que la persona que ho realitza “no està bé” o “deu tenir un problema mental”. La psicopatia no és psicopatologia, la maldat no és malaltia.

La societat necessita aprendre a tractar a les persones amb diagnòstic de trastorn mental, conèixer quins són els seus problemes i augmentar l’empatia envers elles, aprendre a comunicar-se i entendre el seu comportament per no fer atribucions inadequades, conscienciar empreses i administracions de les dificultats de la seva incorporació al món laboral i dotar-se d’eines per el maneig de les dificultats derivades de les seves necessitats.

La salut mental és un problema social de gran envergadura, que pot afectar a qualsevol persona i família.

Parlem, que surtin de l’armari les persones amb problemàtica de trastorn mental, que no s’amaguin més perquè els hi correspon 

SORTIR DE L'ARMARI