LA SALUT ÉS SEMPRE COMPARTIDA

Lina Salord Ripoll

Presidenta d’AFASME

Ningú et va preparar per conviure amb el trastorn de salut mental i tampoc hi estàvem, de preparades, les persones que compartíem el teu espai familiar o social. Però va aparèixer, i el desconeixement del que significava fer-li un lloc en les nostres vides, ens va dificultar, i molt, l’acceptació.

La teva vida, les teves il·lusions, les teves esperances de futur es van dissoldre dia a dia; també les de les persones que t’estimam. S’inicià un procés de visites a especialistes, de medicaments que no t’anaven bé, de canvis de medicaments, d’efectes de retirada dels medicaments que eren substituïts per altres, d’emocions viscudes amb molta intensitat (especialment la tristesa i la ràbia), dels silencis de moltes persones que, fins aquell moment, t’acompanyaven.

Apareix el cansament emocional, sentir que no podràs conviure durant molt més temps amb la malaltia, amb la soledat, amb la por, amb les paraules equivocades de les persones que, amb més o manco voluntat d’ajuda, et diuen que has de canviar els sentiments negatius per uns altres de positius, que no fas prou, que no t’esforces, que si tu vols, pots... El cansament dels que acompanyam, la desesperança, la soledat que s’instal·la en les nostres vides fins que aprenem a mirar de cara la malaltia.

Sabem que aquell procés iniciat amb dolor no s’acaba, però una volta ens hem reconstruït i hem fet un lloc al malestar, l’acceptam. I mentre col·locam vivències, afegim coratges i aprenentatges; per damunt de tot i tothom, seguim.

Hem après a començar de nou les vegades que faci falta. Hem après que hi ha persones que no se’n van quan les necessites, que eixuguen llàgrimes i fan néixer rialles. Hem après a lluitar. Hem après a esperar. Hem après a cercar alternatives. Hem après a cercar noves il·lusions i nous reptes. Hem après a deixar anar. Hem après a ser qui som. Hem après a acompanyar el dolor. Hem après a tornar a riure i a fer néixer de nou l’esperança i el desig.

Hem après a sortir al carrer i a demanar que s’acabi amb l’estigma social cap a les persones amb trastorn de salut mental de qualsevol  tipus. Sabem que fins que totes les persones no siguem respectades, no aconseguirem una societat inclusiva, amable i justa amb tothom.

Hem après a demanar una planificació coherent, responsabilitats i justícia social a les institucions que correspongui, perquè són elles que tenen l’obligació de prendre les mesures necessàries que facilitin la cohesió social, l’acceptació de la diferència amb respecte, la igualtat de condicions i  la inserció laboral amb estaló.

Tot el què hem après i aprendrem ens mostra el camí i ens ajuda a transitar-lo. No ho fem soles: som moltes les persones que caminam juntes, que no deixam que una de sola desesperi, que ens oferim mirades, escolta, paraules i  abraçades que acullen i la força per seguir avançant.

La salut sempre és compartida.