Per una societat inclusiva i alliberada d'estigmes

Durant els darrers anys són molts els avenços que s’han fet en el camp de la salut mental pel que fa al diagnòstic i tractament de les persones que conviuen amb aquesta patologia. Es tracta d’una molt bona notícia, tenint en compte que l’Organització Mundial de la Salut estima que un 1% de la població mundial patirà al llarg de la seva vida una malaltia mental greu.

No obstant això, la prevalença d’altres problemes de salut mental, no definits com a greus i crònics, afecten també una part important de la població general (una de cada quatre persones). A més, cal recordar que, a Espanya, segons el CIS, la pandèmia ha suposat un augment significatiu de la demanda d’atenció primària, per simptomatologia compatible amb diagnòstic de malaltia mental.

En concret, a tots els grups d’edat s’han notificat problemes de depressió, ansietat i trastorns de la son. Entre infants i adolescents, han incrementat els trastorns cognitius i del desenvolupament i el trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH). A l’edat adulta, han augmentat diagnòstics d’esquizofrènia, dol patològic, burnout, trastorn per estrès posttraumàtic, síndrome de fatiga crònica, i altres trastorns psicòtics. I entre la gent gran, a més dels esmentats, s’han notificat alteracions de la memòria i de l’atenció.

Aquests dies, en motiu del Dia Mundial de la Salut, és probable que sentim parlar de l’estigma cap a les persones amb malaltia mental. L’estigma fa referència a un conjunt d’actituds, normalment negatives, que un grup social manté respecte a altres grups que presenten algun tret diferencial, i que, habitualment, provoca descrèdit o desvaloració cap a aquestes persones que el presenten.

En l’àmbit que ens ocupa, les persones que pateixen malaltia mental tenen atribuïdes una sèrie d’estereotips, en la seva majoria negatius, com ara els de perillositat, incompetència o manca de voluntat. D’entre aquests, ens preocupa de manera especial el de perillositat, marcat pel tractament que fan alguns mitjans de comunicació sobre les notícies que relacionen fets violents amb persones amb diagnòstic de salut mental, i que es contradiuen amb les fonts fiables, i amb dades objectives, les quals indiquen que només el 5% dels delictes violents els cometen persones amb malaltia mental greu.

El que no tenim en compte, quan estigmatitzen a les persones amb problemes de salut mental, és que estem, com a societat, augmentant les dificultats personals d’aquestes persones, les quals acaben integrant aquestes creences socials en la seva pròpia percepció, donant lloc a la instauració de l’AUTOESTIGMA, més difícil de tractar atès que seran les persones afectades que hauran assumit aquestes creences socials envers elles com a vertaderes, i la seva recuperació i integració social serà encara més complicada.

A més, es percebran com a persones perilloses, incompetents i sense voluntat, el què implicarà baixa autoestima, desconfiança en la seva capacitat i vergonya, i es comportaran segons la societat, i ja elles mateixes creuen que aquests trets els caracteritzen i no aprofitaran les oportunitats socials, rebutjaran cercar ajuda, i s’exclouran de la participació social.

En poques paraules, assumiran com a vertaders els prejudicis i seguiran sense trobar l’espai on viure i desenvolupar-se com a persones dignes d’existir, de ser estimades i de poder gaudir dels mateixos drets que gaudeixen la resta de persones. Deixar de lluitar és deixar de viure.